El show de la Lloll. 25 anys. Juny, juliol i agost de 2009 a la Villarroel

   Crítica d’Andreu Sotorra


«El Show de la Lloll, 25 anys». Idea, guió i lletres de cançons: Lloll Bertran i Celdoni Fonoll. Altres manllevades a diversos autors. Intèrprets: Lloll Bertran i Alícia Ferrer (pianista). Espai escènic: Miquel Montes. Il·luminació: Raul Martínez. So: Marcos Arribas. Direcció musical: Sergi Cuenca. Direcció escènica: Enric Llort. La Villarroel, Barcelona, 8 juliol 2009.


    Hi ha espectacles, xous, vaja, que només els poden fer segons quins actors i segons quines actrius. Lloll Bertran és un d'aquests escassos personatges capaç de mantenir un espectacle multidisciplinar (cançó, imitacions, ball, gest, interpretació, diàleg, humor, interrelació amb el públic...) sense caure en la brometa palanganera i apel·lant a la ironia, les mitges paraules, les segones intencions i al "vostè ja m'entén". Sí, sobretot, "el vostè ja m'entén".

    Perquè la Lloll s'adreça a un tipus d'espectador que afortundament existeix i que s'ha anat formant i que l'ha anada seguint a través d'un quart de segle —ep, que només són 25 anys!— a la vegada que s'anava reconstruint una manera de ser, una manera de fer, una manera de dir, una manera de pensar col·lectiva.

    L'espectacle commemoratiu d'aquest aniversari professional de la Lloll és, en segons quins moments, tan pur, és a dir, tan sembrat, conreat, ensulfatat, esporgat i treballat des de la pròpia terra que, si a un l'ataca el pessimisme global, pot arribar a pensar que no tothom hi acabarà connectant. Però això no passa. La Lloll és una icona i a la vegada una escola que beu de les fonts més tradicionals per arribar a les propostes més actuals. I ho fa amb dignitat. Sense renunciar gens ni mica a la seva pròpia personalitat.

    Cal dir, sense donar-hi més voltes, que aquest és un espectacle rodó de cap a peus, molt elegant, molt ben presentat, molt ben plantejat i dirigit, amb els elements tècnics tocats i posats al màxim, que s'escapa del que podria ser una commemoració nostàlgica, que respira intel·ligència, que té un guió mil·limetrat de només una hora i quart i cap a casa, que manté un ritme que no decau en cap moment i que deixa els espectadors, els seguidors, fans o no, de l'actriu, amb la tranquil·litat i la satisfacció de pensar que hi ha personatges públics amb capacitat, encara, d'arrossegar i captivar auditoris.

    El dia de la meva funció em va semblar veure-hi una generació determinada que s'ha fet madura amb la Lloll. Però també a la vegada una generació entusiasta, participativa, enganxada al personatge i, a manera que des de l'escenari es desgranaven algunes de les millors seqüències, sincerament agraïda i emocionada.

    ¿Algú es capaç de concebre un espectacle d'aniversari sense espelmetes —bé, espelmetes, no, aquells típics números vermells de plàstic enganxats sobre un pastís? Doncs, en aquest xou de la Lloll, al·leluia!, no hi ha espelmetes. Hi ha mirada endavant a través d'un recorregut per la trajectòria de l'actriu, en teatre, en musicals, en col·laboracions radiofòniques, en cinema, en programes de televisió... I tot de la mà d'ella sola a l'escenari, vestuari negre, cos a cos, sola davant el perill, només acompanyada per una altra excel·lent pianista, però també, per a sorpresa de molts, intèrpret, actriu i, si convé, humorista com la Lloll.

    L'actriu recorda algus dels seus moments més importants, per a ella i per als espectadors: els cinc espectacles teatrals amb Josep M. Flotats —cinc escoles, en diu—, director i actor que no se salva de la imitació; els seus gags amb el senyor la Veu —aquell del vídeo que ara ronda pels Estats Units—; els seus personatges de creació pròpia que l'han acompanyada en aquests anys: l'àvia de Catalunya Ràdio, el Nil, la Carlota, la Sandra, la nena trapella; les seves cançons preferides; els seus fragments teatrals més emblemàtics; els seus musicals envejats...

    En realitat, quan l'espectacle podria continuar sent només una cronologia de la trajectòria de la Lloll, pren un aire de ficció amb un xou dins el xou, és a dir, amb el teatre dins el teatre, amb la participació decidida i de gran lluïment de la segona intèrpret del xou, la pianista Alícia Ferrer (actriu, cantant i músic que ha treballat, només per esmentar-ne dos, amb Dagoll Dagom o Calixt Bieito, en espectacles de tan èxit com 'Mar i Cel' i 'Tirant lo Blanc'). Només s'ha d'esmentar l'excel·lent interpretació que fa de la peça 'O mio Babino caro', de Gianni Schicchi, en una sorprenent intervenció clàssica molt aplaudida pels espectadors. També el joc a duo de la peça bufa, 'Miau!', de Rossini, amb algunes esgarrapades entre les dues intèrprets, sense que cap unglada faci arribar la sang a la platea, però. I una peça estel·lar, 'Parole, parole', amb remor d'Adriano Calentano i Mina, en una versió molt irònica, adaptada a la Lloll, que aixeca l'auditori.

    També hi té un paper important, la imitació de la cantant Núria Feliu, amb la interpretació de la cançó de benvinguda de Josep M. Andreu, 'Ja us ho reconegut', que li serveix, a la Lloll, per crear un contacte de tu a tu, amb les primeres files de la platea. I la interpretació, mirant a un somni teatral, amb 'L'Himne dels pirates', de 'Mar i Cel', o la recitació formal de 'La pubilleta', de Pitarra, que transporta per uns moments el clima rigorós de l'escenari a les desaparegudes vetllades casolanes a la vora del foc, quan encara es retia homenatge popular al teatre des de les recitacions dels afeccionats domèstics.

    I encara una menció especial també per a la interpretació de la peça que podria arribar a ser un embarbussament, 'A Vilafant fan una font', d'Agustí Bernaus, musicada en el seu dia per Celdoni Fonoll, corresponsable d'aquest xou de la Lloll, un espectacle que sembla que passarà com una refrescant festa d'estiu —només n'havia de fer dues representacions però ha acabat programant una temporada breu de juliol—, però que, com en totes les commemoracions, ben bé podria tenir llarga vida durant tot un any: L'Any Lloll, per exemple, efemèride tan difícil de pronunciar gairebé com allò dels jutges que mengen fetge. Per molts anys més, Lloll.

Tornar a l’índexWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Inici.html

Fotografia de David Ruano © Copyright

currículumWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Curriculum_breu.html
índexWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Inici.html
televisióWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Televisio.html
teatreWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Teatre.html
contractació i fotosWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Contractacio.html
crèditsWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Credits.html
música, cd i dvdWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Musica_i_dvd.html
llibresWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Llibres.html
presència als mitjans 
de comunicacióWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Mitjans_Comunicacio.html