GLOSSA DE L’ACTRIU LLOLL BERTRAN PER MÀRIUS CAROL

PREMI MARGARIDA XIRGU 2008-2009



La memòria és com uns encants en els quals anem acumulant amics, emocions i històries. Molt de tant en tant acostumem a posar en ordre les calaixeres plenes de records, i així els netegem de pols per tornar-los a fer presents i els contemplem atentament per recuperar la mirada passada. Lloll Bertran, la Lloll, ha volgut enguany fer com el col·leccionista i ha posat en valor els personatges més preuats de 25 anys de carrera teatral. A La Villarroel, el públic va poder veure quantes “Llolls” diferents atresora la Bertran. Si pel poeta de la ràdio la ciutat era un milió de coses, de l’actriu igualadina podríem dir que és un milió de personatges. Per això, aquest premi Margarida Xirgu que rep avui no és que sigui merescut, és que, a aquestes altures, no podria ser per a ningú més.


Vint-i-cinc anys no són res però poden ser molts quan mirem pel retrovisor de la vida. En el cas de la Lloll, pocs esperaven que aquella auxiliar administrativa de Caixa Manresa esdevingués una estrella. Estrella de l’espectacle, no pas de cap altra Caixa. En aquest temps l’hem vist interpretar Molière, Rostand, Shaw o Espriu. Però també fer cinema amb Huerga, Betriu, Forn, Cadena, Pons i fins i tot Woody Allen. I ha estat una referència de la Televisió de Catalunya des del dia en que Joaquim Maria Puyal la va contractar per a “El joc del segle” abans que es convertís en la Lloll del segle, com diria la Vanessa. Ella és una gran dama de l’escena, la veritable reina de la comèdia. Versàtil com poques, té una gran expressivitat i els seus ulls són com dos fars que enlluernen el pati de butaques.


Dona extraordinàriament sensible, és capaç de patir en la pell dels seus personatges i de gaudir de les seves alegries de guió. Per dir-ho d’alguna manera, és la nostra Carol Burnett, aquella actriu llegendària que tant imitava la reina d’Anglaterra com clavava la Bette Davis, i que va ser aclamada com la reina de la comèdia americana. Com ella, és capaç de fer de Liza Minnelli, de Núria Feliu o de Tina Turner, inclús millorant l’original. El que passa és que el Paral·lel no és precisament Broadway; ni Catalunya els Estats Units, així que la Lloll resulta una estrella fonamentalment catalana, tant com el pa amb tomàquet, el fricandó o la crema de Sant Josep. Som un país petit i ella és una gran actriu d’una realitat limitada. No vol dir que el teatre català li quedi curt, sinó que si no ha volgut volar més lluny és perquè té clar que, com deia Dalí, quan el Times el posava en portada, allò veritablement important no era el que escrivien a Nova York d’ell, sinó el que en pensaven al casino del seu poble. I és que la immortalitat no deixa de ser un vestit fet a mida per a aquells que prefereixen anar mudats abans que lluir fatxenda.


Lloll Bertran, per als que no la coneixeu massa, és tan divertida com tendra, tan impuntual com entregada amb el que fa i amb qui s’estima. Ha sabut crear una societat il·limitada amb el Celdoni Fonoll, un poeta que ha aconseguit que rimés la vida privada amb la seva activitat pública. El Celdoni és el mirall de la bruixa de la Blancaneu, que no sempre diu el que a la Lloll li agradaria sentir, és la sabata perduda de la Ventafocs que fa que tothom sàpiga que és la princesa del conte, és la casa de maons dels Tres Porquets que aguanta les tempestes que facin falta. I això ha estat així des de fa un quart de segle, després que es coneguessin al Teatre Grec i ell la convidés a sopar al seu pis, uns quants dies després. Com la Caputxeta a la llar de l’àvia, ella es va presentar a casa amb un pa de pagès de Jorba, una botifarra d’un metre que el va fer sentir poca cosa i un pijama. El llop Fonoll es va cruspir el pa i l’embotit, però no la Lloll, que va sobreviure a tanta voracitat, encara que no va arribar a posar-se mai la camisa de dormir.


Felicitats, Lloll, i sàpigues que ja tenim ganes de veure’t aviat al Teatre Condal amb “La doble vida d’en John”. Ens agradaria admirar-te aviat al Teatre Nacional —més enllà que siguis flotatsiana, que no hauria de ser un pecat del qual penedir-se—, però també a TV3, que semblen que hagin perdut el número del teu mòbil. Aquest premi Margarida Xirgu que avui et lliura la Penya Carlos Lemos i l’Ajuntament de Molins de Rei és un acte de justícia, però sobretot una manifestació d’afecte. D’afecte d’aquells que ens ho hem passat molt bé veient-te a l’escenari real del teatre o en el virtual del televisor. Lloll, no canvïis mai perquè la teva autenticitat ens recorda que cal ser fidels a nosaltres mateixos, que és la millor manera de ser lleials al nostre país.


MÀRIUS CAROL

23.11.2009

Tornar a l’índexWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Inici.html

Fotografia de David Ruano © Copyright

currículumWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Curriculum_breu.html
índexWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Inici.html
televisióWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Televisio.html
teatreWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Teatre.html
contractació i fotosWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Contractacio.html
crèditsWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Credits.html
música, cd i dvdWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Musica_i_dvd.html
llibresWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Llibres.html
presència als mitjans 
de comunicacióWeb_Oficial_Lloll_Bertran._Mitjans_Comunicacio.html